|
|
|
|
|
Revista Musical Catalana, 3 setembre 2012 |
Per Jaume Comellas |
|
Konzert, Festival de Peralada, 22. August 2012 |
|
Jonas Kaufmann al marge de la parafernàlia mediàtica i del màrqueting
|
Realitats tan definitòries de la societat actual, com el màrqueting, la
publicitat, el culte parareligiós a la personalitat individualitzada, a la
imatge i al ressò mediàtic sorollós i exagerat, han permès que apareguin
fenòmens que aquests mateixos components han situat en un lloc de
protagonisme no sempre justificat pels seus valors autèntics. I aleshores,
quan arriba, la inexorable punxada de la bombolla situa les coses al seu
lloc si fins i tot no rebaixa aquests valors reals.
Això ha fet que
en alguns casos, quan ens trobem a l’àmbit del món més transcendent –l’art
gran– i quan tota aquesta parafernàlia s’ha abocat a ells, per raons gairebé
sempre alienes a la mateixa voluntat del protagonista, pugui sorgir el dubte
legítim de l’autenticitat exacta dels seus valors: la mateixa parafernàlia,
alhora que els pot posar en evidència i obrir-los horitzons presencials
atípics, en l’exageració pot propiciar l’esmentat dubte.
Aquesta
temença s’escau en el cas del tenor bavarès Jonas Kaufmann. Diverses
circumstàncies, amb tota seguretat no buscades per ell, l’han fet entrar en
aquest context que acabem d’exposar, fins a convertir-lo en una figura –per
entendre’ns– de publicació frívola, de paper cuixé descaradament comercial i
d’utilització i manipulació interessada –i no per ell– en àmbits al marge
dels propis i estrictes del seu ofici.
Pel que acabem de veure i
gaudir a Peralada, cap allau, tsunami, desbordament i exageració en l’àmbit
del que acabem d’exposar admet cap mena de dubte sobre la veritat real de la
vàlua de Jonas Kaufmann. Perquè el que va deixar clar del tot en el concert
de clausura del festival empordanès, és que és un gran, un important i un
transcendent artista: al marge de la seva privilegiada imatge, que juntament
amb el seu tarannà antidivístic ha esdevingut sens dubte factor clau de
l’embolcall i de tot el soroll mediàtic sobredimensionat que l’acompanya.
Motxilla de la qual segurament no és fàcil sostreure’s.
El seu
recital va presidir un concert autènticament de festival d’estiu: o sigui
marcat pel culte al component espectacle per damunt del d’exigència
intel·lectual. La coherència del programa –i del guió de producció– es
basava a oferir al públic tot allò i més del que aquest desitja rebre: en
aquest cas àries de gran bellesa i de capacitat de lluïment –que ensems
afavorissin comprovar els interessos artístics del protagonista–
intercalades amb intermedis orquestrals també mengívols i que no exigeixen
una atenció especial; intermedis interpretats, tot sigui dit de passada,
sense deixar massa rastre. Des d’aquesta premissa, el concert va resultar
idoni. I per tant va permetre allò que en definitiva pretenia aconseguir:
que el públic gaudís de tot el gavadal i de tota l’abundor de capacitat de
crear bellesa lírica de què és capaç Jonas Kaufmann. Va ser amb prou feines
mitja hora de cantar –vint minuts a la primera part i quinze a la segona–,
que en la seva escassetat van afavorir que després lluís un altre component
que el públic estima molt dels seus ídols: el de la generositat, en una
tanda de propines realment generosa, valgui la redundància, que gairebé va
doblar en minuts el que havia ofert en el concert “oficial”: van ser cinc
temes més, variats, que van ampliar encara més l’exhibició de la seva paleta
de recursos: entre ells el bombó d’“E lucevan l’stelle” de Tosca i un
Core’ngrato final innecessari i fatigat.
El recital, a més, va anar
de menys a més, amb una primera part de gran repertori –“Cielo é mar” de La
Gioconda i “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen, com a moments més
remarcables. A la segona “U di all’azzurro spazzio” d’Andrea Chénier va
donar pas als moments en què la seva envergadura de gran comunicador, de
gran expressiu, va arribar al punt àlgid: “Winterstürme” de Die Walküre i
especialment “In fermen Land” de Lohengrin, d’una sensibilitat
extraordinària.
Jonas Kaufmann ho té tot: una veu molt bella, de
tenor spinto molt exacte, una musicalitat exquisida, domina la gradació
expressiva, i té també la intuïció natural que si cal el mena al petit
recurs afectista, fi i gairebé imperceptible, que afegeix un plus d’atractiu
a les seves interpretacions. No és cantant –sembla– de grans aguts i Do de
pits, però en tot cas fa front a les dificultats amb una gran elegància i
suficiència.
L’ombra que plana sobre el seu futur és si l’ampla
amalgama d’interessos que el fiblen condicionarà el pas que va de ser el que
és ara –el gran tenor del moment–, a ser el gran tenor de la seva generació.
S’accepten oracles: en tot cas la clau només rau en la intel·ligència en la
direcció de la seva carrera; no en unes capacitats que són sobradament
manifestes. |
|
|
|
|
|
|