Avui, 27 de desembre del 2009

Bizét, Carmen, Mailand, 7. Dezember 2009

La religió de la mort

La Scala de Milà obre temporada amb una 'Carmen' tòrrida al fossat, amb una jove protagonista a l'altura del repte, un Don José miraculós i una producció que fuig del tòpic per crear un món violent És Carmen una òpera desagradable? En principi no, si ho jutgem per la seva extrema popularitat planetària, però analitzant amb atenció i amb el mínim d'apriorismes possible l'òpera de Bizet, és evident que el pas del colorisme de l'inici al costat més tèrbol de la passió al final hauria de sacsejar amb força totes les sensibilitats. Un dels grans encerts de la nova producció d'Emma Dante que ha inaugurat la temporada de la Scala de Milà és el rebuig radical a la postal tòpica per recrear un món violent, en tensió, on vida i mort estan separats per un simple sospir. La primera imatge quan s'obre el teló ja és prou significativa: una embarassada amb fortes convulsions i un seguici fúnebre (encara que sembli un pas de Setmana Santa) que tornarà a aparèixer quan Carmen caigui degollada per Don José. Els grans murs dissenyats per Richard Peduzzi, amb les seves perspectives a la De Chirico, les llums de Dominique Bruguière i el vestuari de Dante ens situen en un sud àrid com el de l'Espanya feixista (amb milicians més que no pas soldats), on la religió té un paper omnipresent i opressor davant el qual s'alça la llibertat encarnada per Carmen. Per contra, Micaëla (amb un vestit negre que es desdobla en un de blanc de noces) està acompanyada sempre per un capellà i dos escolans que simulen el casament en el duo amb José. Els mateixos escolans netejaran obsessivament el terra mullat per unes cigarreres que s'alliberen de l'uniforme monacal per deixar anar la seva sensualitat, mentre que el cor de nens és d'una gran càrrega simbòlica, la mort de la infantesa i el pas a una militarista edat adulta. Accions paral·leles La mort no falta en l'entrada d'Escamillo, amb les imatges de cadàvers de toros a la plaça que mostren les peculiars figures que acompanyen el matador, quatre natzarens blancs amb corona i faldilla com capes de lídia. I la mort plana sobre els contrabandistes en el tercer acte, atemorits quan veuen en despertar les creus que han deixat al seu voltant un grapat de ploramorts, mentre que una Micaëla envellida es converteix en la mare moribunda de José per intentar arrabassar-lo de les grapes de Carmen. No tot funciona en aquest debut operístic de la dramaturga siciliana, com el peculiar mur d'exvots (bàsicament extremitats) que presideix la desfilada dels toreros mentre un gran encenser voleia penjat del cel. Dante peca, a més, d'un excés d'accions paral·leles, però hi ha moments de gran perceptivitat, com el duo dels protagonistes en el segon acte, en un tapís vermell que emmarca la seva fugissera comunió, dur contrast amb la confrontació final -clarament un intent de violació per part de José-, i les escenes de conjunt són impecables, sobretot la baralla del primer acte, d'una commovedora visceralitat. La producció va ser xiulada a l'estrena, potser perquè, com recorda La Stampa, "a Itàlia, avui dia, tenir massa idees en l'òpera i saber-les dur a terme és considerat subversiu". Portent vocal Amb Daniel Barenboim al fossat la temperatura dramàtica està garantida, i va ser així, amb el so ampli i dens, que no vol dir mancat de detallisme, propi del director argentino-israelià, a anys llum de la proposta d'un Gardiner a París (que utilitzava una edició crítica diferent, amb més música), però vàlida en els seus propis termes. Va ser Barenboim qui va triar la protagonista, una integrant de 25 anys de l'Acadèmia de la Scala, Anita Ratxvelixvili. Sense ser una revelació enlluernadora, la cantant georgiana va oferir una notable Carmen, amb una veu rica en harmònics, un pèl limitada en l'agut, però d'un centre i greu sòlids, i amb el punt just de vulgaritat per ser una Carmen temperamental. El portent vocal va venir, per descomptat, de Jonas Kaufmann. El tenor alemany viu un moment pletòric, amb una veu generosa, aguts impactants, impressionant control tècnic (la messa di voce en el si bemoll de l'ària de la flor deixava bocabadat), però, sobretot, amb una intel·ligència dramàtica i musical de primer ordre que li permet crear un Don José amb peus de fang, un ser de fermesa aparent que cau de mica en mica en la desesperació. Les gradacions infinitesimals del duo final només són a l'abast d'artistes excepcionals com Kaufmann. A més, la confrontació amb l'Escamillo xulesc d'Erwin Schrott va permetre veure junts dos dels guapos oficials de l'òpera actual, la qual cosa sempre s'agraeix. L'apagada Micaëla d'Adriana Damato va ser l'únic element discret d'una Carmen que, com ha de ser, va sacsejar la sensibilitat.