|
|
|
|
|
Catclàssics, 5/8/2014 |
XAVIER CESTER |
|
Jonas Kaufmann porta Peralada al deliri amb un gran concert
|
|
|
En el país dels tenors, Jonas Kaufmann regna de forma absoluta -o
quasi-, i en acabar el seu segon concert a Peralada -què dic en acabar?,
ja a la primera part!- l’única resposta possible era treure bandera
blanca i rendir-se de forma incondicional davant un art i una veu avui
en dia sense parió.
Les raons per a l’entusiasme són múltiples.
El cantant bavarès aconsegueix la quadratura del cercle, unir un cant
meditat fins a l’últim detall amb l’excitació física que genera sempre
una veu de tenor desplegant-se amb plenitud. Un impecable control tècnic
li permet un legato plusquamperfet així com unes mitges veus i uns
pianíssims que en altres serien un risc suïcida, tot sempre al servei
d’una expressivitat generosa i una escrupolositat musical envejable:
Kaufmann entusiasma sense necessitat de caure en el baladreig ni en
l’ostentació d’uns recursos més que notables.
Cantant versàtil,
totes aquestes virtuts les aplica tant en l’òpera alemanya com en la
italiana i la francesa, a més del lied (recordem el magnífic Winterreise
al Liceu). Sense ganes de portar la contrària a l’opinió majoritària,
més que en un Wagner, certament de referència, hi ha raons per pensar
que és en Verdi on Kaufmann es mostra com un artista encara més únic.
Cert, el timbre, ombrívol, no té la refulgència solar de les millors
veus mediterrànies, però les compensacions són múltiples, com a Peralada
va evidenciar.
Un Don Carlo d’interioritzada angoixa i un
Trovatore d’un lirisme desarmant (amb intent de trinat inclòs) van ser
el pròleg d’una Forza del destino d’antologia: les mil i una subtileses
del fraseig i la transició sense fissures del murmuri a l’esclat del seu
Alvaro s’han d’escoltar per creure. La noblesa de Le Cid de Massenet va
ser un colofó ideal a una primera part que posava el llistó a dalt de
tot.
Un recital per emmarcar
El llistó no va baixar en la
segona part wagneriana, amb una Orquestra de Cadaqués aquí més variable
sota la direcció del servicial Jochen Rieder. L’empenta heroica de
Siegmund, amb sengles Wälse de satisfactòria fermesa, va tenir el
contrapunt de l’èxtasi poètic de dos dels Wesendonck Lieder, abans de
passar a un Parsifal de polièdrica eloqüència. El final abrupte del
fragment no va afectar l’entusiasme del públic.
Kaufmann va
premiar l’auditori amb quatre propines, altre cop amb un perfecte
equilibri germano-italià: Manon Lescaut de Puccini, L’arlesiana de Cilea
i, ja en mode seductor, Paganini i Das Land des Lächelns de Lehár, dos
fragments que servien de tastet del seu proper disc dedicat a l’opereta.
Un concert per recordar.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|