Revista Musical Catalana, 13 juny, 2016

Per Mercedes Conde Pons

Liederabend, Barcelona, Palau de la Música Catalana, 9. Juni 2016

Un fenomen irrepetible

Pocs concerts han generat aquesta temporada tanta expectació com el que va tenir lloc dijous passat, 9 de juny de 2016, al Palau de la Música Catalana. I és que el concert concentrava dos fets excepcionals en un mateix espectacle. D’una banda, la recuperació del recital que el tenor Jonas Kaufmann va haver de cancel·lar per malaltia fa més d’un any i mig –i que el va apartar dels escenaris durant prop d’un mes– i, de l’altra, el fet de tractar-se del seu debut al Palau de la Música Catalana, amb un recital de lieder de programa generós i original. I cal dir que en la sessió oferta ahir es va poder confirmar el que per a molts ja és una realitat: que Jonas Kaufmann és, sens dubte, el tenor i, potser, el cantant més complet dels nostres dies. Perquè, lluny d’establir comparacions –i sí que són odioses les que pretenen comparar Kaufmann amb Plácido Domingo–, Kaufmann és un artista actualment capaç de cantar pràcticament de tot, i en les millors condicions interpretatives. En plena promoció del seu darrer disc, dedicat a les millors àries de Puccini, el tenor alemany acaba de debutar en el rol de Walther d’Els mestres cantaires de Nuremberg de Richard Wagner, a l’Òpera de Baviera, i encara és capaç de preparar un programa de lied compromès, estructurat i extens, i interpretar-lo amb unes facultats esplendoroses, com són les que presenta el seu instrument canor. És indiscutible, doncs, que es tracta del cantant més polifacètic dels nostres dies, amb un rang d’excel·lència molt elevat. Certament, el programa era arriscat, però l’estructura i les obres escollides demostren el grau d’implicació del cantant amb un gènere que estima i defensa a la perfecció. Si al programa previst per a fa dos anys el tenor havia previst cantar Schumann, Liszt i Wagner, enguany la proposta era tant atractiva o més, amb Mahler, Britten i Strauss. Coneguda la relació d’amistat, admiració i rivalitat professional entre Gustav Mahler i Richard Strauss, resultava de gran interès poder escoltar obra de tots dos compositors en un mateix programa. Va ser arriscat començar amb Mahler, i concretament amb els Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons del camarada errant), però el cantant no va estalviar-hi recursos malgrat començar una mica fred i va arriscar el tot amb pianíssims que només cantants amb un gran domini de l’instrument poden oferir. El cicle de Mahler, que esdevé una mena d’autoretrat de l’ànim del compositor, sempre estranger a tot arreu, sempre incomprès i amb una ànsia d’entendre el món, va servir de porta d’entrada a un recital que progressivament aniria de la foscor a la llum, mentre –paradoxalment– la llum del dia que encara lluïa en començar el concert pels vitralls del Palau s’anava apagant per donar pas a la nit. La interpretació de Die zwei Blauen Augen von meinem Schatz (Els dos ulls blaus del meu tresor) va ser antològica, amb uns pianíssims portats a l’extrem que ompliren tots els racons d’un Palau sorprenentment silenciós. Va ser tot un luxe poder escoltar uns poc habituals Seven sonnets of Michelangelo de Benjamin Britten, una de les obres per a veu i piano més lluïdes del compositor britànic, en els quals es posa de manifest el magnífic moment personal que vivia el compositor, durant el periple americà al principi dels anys quaranta, en què es va consolidar la seva relació amb Peter Pears, dedicatari del cicle. La veu de Kaufmann és més fosca i rodona que no pas la del tenor britànic –de timbre més brillant i metàl·lic–, però el tenor alemany és capaç de treure el millor de si mateix i d’aquestes cançons, algunes de les quals amb un regust melòdic belcantista en què la veu sembla estar fins i tot per sobre del text. Efecte enganyós, perquè Britten sap accentuar el text italià i, sobretot, la temàtica dels poemes amb la seva música, en què trobem ecos de Peter Grimes i recursos molt identificadors del seu estil. Kaufmann es va sentir més lliure i va començar a mostrar els seus recursos més brillants en el registre agut i amb una projecció envejable, com va quedar claríssim, per exemple, en “Spirto ben nato”, amb què es va cloure la primera part del concert. Però va ser amb la segona part, íntegrament dedicada a la música de Richard Strauss, que el tenor va aconseguir enfervorir un públic inusualment respectuós en la seva actitud durant el concert, traduït en un silenci sepulcral al llarg de totes les intervencions del tenor, l’absència d’aplaudiments inoportuns entre peces i l’absència de timbres diversos (quina pena que hàgim de ressenyar això com a part positiva del concert). Dèiem, doncs, que Kaufmann va dedicar la segona part a Richard Strauss, i el tenor s’hi va esplaiar amb una interpretació pletòrica en mitjans i recursos. El tenor va demostrar el seu coneixement i adequació al repertori, que ja fa deu anys va enregistrar en cedé per a Harmonia Mundi i amb l’acompanyament pianístic del mateix Helmut Deutsch, un autèntic mag del piano que va aconseguir cotes irrepetibles de majestuositat musical i sense el qual les propostes expressives de Kaufmann no haurien arribat a bon port. És evident que entre ells existeix una compenetració que ha anat madurant amb els anys i que és la clau de la màgia que es genera a l’escenari. Les cançons de Richard Strauss són, al contrari de les de Gustav Mahler, una visió alegre i positiva de la vida, fins i tot quan es parla de desengany amorós o de la mort. Strauss escull sempre poemes que, lluny de delectar-se en el dolor i la nostàlgia, miren sempre cap endavant, com demostren la bellesa de poemes i música de cançons com Allerseelen (Dia de difunts) –tot recordant instants d’amor amb el difunt– o Zueignung (Dedicatòria), que celebra el goig de l’enamorament. Junt amb aquestes cançons de l’opus 10, que Kaufmann va brodar, el tenor i el pianista van oferir en la part final del concert un recull de peces d’opus diversos que, interpretades sense solució de continuïtat, van ser una muntanya russa d’emocions que van deixar amb l’ai al cor els oients, enfervorits, un cop acabat el concert. Deliciosa i indescriptible l’apassionada Breit über mein Haupt dein schwarzes Haar (Estesos sobre el meu cap els teus negres cabells); va ser un dels punts més emotius de la vetllada, junt amb Freundliche Vision, cantada amb un fil de veu, ja a les acaballes del concert. Aplaudiments a dojo i bravos contundents van acompanyar la desfilada de dones obsequioses amb flors i regals diversos que el tenor no era capaç de recollir entre els seus braços i que van ser la porta d’entrada a la tercera part del concert, amb fins a sis bisos, els quatre primers d’Strauss, amb peces encantadores com Ach weh mir unglückhaftem Mann i Heimliche Aufforderung, un deliciós Morgen de pell de gallina, i la romàntica Cëcile. Quan semblava que ja no es podien obtenir més encores després de l’extenuant programa, Kaufmann va arrencar amb la magnífica romança “Dein ist mein ganzes Herz” d’El país dels somriures de Franz Lehár, i va acabar arrodonint la vetllada agraint al seu públic amb una inesperada “Las locas por amor” del cicle Poema en forma de canciones de Joaquín Turina, amb un castellà una mica obtús però amb un lliurament magnífic. Vetllades com aquestes són, sens dubte, de les que costa d’oblidar, si és que mai s’obliden.