Avui, 27/07/10

Xavier Cester

Wagner: Lohengrin, Bayreuth, 25. Juli 2010

Rates a Bayreuth

El primer festival sense Wolfgang Wagner, el nét del compositor, s'inaugura amb un discutit muntatge de ‘Lohengrin' en què triomfa el director Jonas Kaufmann El Festival de Bayreuth ha inaugurat la seva 99a edició amb ben pocs canvis, una invasió de rosegadors inofensius i una gran absència: la de Wolfgang Wagner, el nét del compositor que durant 57 anys va estar al capdavant del certamen. Això no ha impedit que rics, famosos i polítics, començant per la cancellera Angela Merkel, continuïn pelegrinant a una cita que té una alta dosi de fira de les vanitats. Un altre element que no canvia: l'esbroncada al final de l'estrena, en aquest cas d'una nova producció de Lohengrin, adreçada al director d'escena, Hans Neuenfels, i el seu dissenyador, Rheinhard von der Thannen, els quals semblaven passar-s'ho la mar de bé. La sorollosa divisió d'opinions (perquè també hi va haver molts aplaudiments al muntatge) va ser més moderada del que esperàvem, vist el tractament de xoc aplicat a aquest títol wagnerià. Les actuals directores del festival, Eva i Katharina, han heretat del seu pare, Wolfgang, la manca de por per contractar directors amb risc de polèmica, i Neuenfels, enfant terrible de l'escena alemanya (tot i que, a 69 anys, d'enfant, no gaire), no ha decebut. Si Lohengrin mostra el fracàs d'una utopia, la mirada analítica de Neuenfels ho converteix en un experiment fallit. En un marc asèptic, poblat de rates negres, blanques i roses, arriba un ésser solitari (la imatge de Lohengrin intentant obrir una porta durant el preludi) que actua com a catalitzador de tot un seguit de reaccions i transformacions dels animalons. La inestabilitat contínua de la seva estimada Elsa ens avisa que l'entesa dels dos mons és impossible (no debades Wagner parlava de la seva òpera més trista). Lohengrin marxa decebut però deixa una altra criatura com a model, un gran fetus que sorgeix d'un ou de cigne i que llança el cordó umbilical a dreta i esquerra. Com a final, no va ser anticlimàtic, sinó directament fastigós. Al capdavall, l'humor surrealista de Neuenfels, amb tocs fotetes (el cigne desplomat del final del primer acte) i contrapunts amb mala llet (les arengues militars són poc amenaçadores quan les fan rates) només aconsegueix que no ens prenguem seriosament la trama. O aquesta era la intenció? El debut de Jonas Kaufmann a Bayreuth podria fer pensar que les estrelles tornen al festival, si no fos perquè l'any vinent no vindrà. Kaufmann va encisar amb uns pianissimi eteris, un legato plusquamperfet i una declamació enèrgica. Més pàl·lida va ser l'Elsa d'emissió inestable d'Annette Dasch, sobretot al costat de la volcànica Ortrud d'Evelyn Herlitzius. La caracterització pusil·lànime del rei Enric contrastava amb la pletòrica veu de Georg Zeppenfeld, ben acompanyat per l'Herald de Samuel Youn, mentre que l'element més fluix va ser el Telramund no sempre afinat de Hans-Joachim Ketelsen. Al fossat, una batuta jove (31 anys) en ascensió fulgurant, Andris Nelson, amb una coordinació millorable amb l'escena i temps sovint ràpids que eliminaven molta de la pompositat associada a l'obra. Potser per això li agradava a Neuenfels.