Avui, 23/12/10

Xavier Cester

Beethoven: Fidelio, Bayerische Staatsoper, 21. Dezember 2010

Bieito, al laberint de Beethoven

Alemanya es confirma com la terra de promissió operística de Calixto Bieito Un enorme laberint transparent enlairat verticalment ocupa tota l'alçada de l'escenari del Teatre Nacional de Munic. Aquest és l'impactant decorat amb el qual Calixto Bieito ha desembarcat a l'Òpera Estatal de Baviera amb un nou muntatge de Fidelio, que suposa un salt important en la carrera del director català. Important perquè Bieito ha debutat en un dels grans coliseus mundials, un teatre de primeríssima línia, amb una obra de gran càrrega filosòfica com és l'única òpera de Beethoven i treballant amb una de les grans estrelles del cant actual, el tenor alemany Jonas Kaufmann. Els que només volen imatges fortes per tenir excuses per escandalitzar-se quedaran decebuts amb la nova proposta de Bieito: no hi ha ni sexe agressiu ni nus ni violència tarantiniana. Això no vol dir que la proposta no sigui tan radical en la forma com en el contingut. Cant a la llibertat? Himne a la fidelitat conjugal? Per a Bieito, Fidelio no és tant un clam contra una tirania concreta com un reflex de la presó mental de l'home, del laberint sense sortida construït pels seus desitjos i pors. D'aquí la pertinença de la gran estructura dissenyada per Rebecca Ringst per on deambulen uns personatges perduts. Bieito va més enllà en el seu propòsit i substitueix tots els diàlegs per cites de Cormac McCarthy (inspirador del Parsifal postapocalíptic que va presentar a Stuttgart) i Jorge Luis Borges, escriptor obsessionat per la simbologia del laberint, mentre que el programa de mà estava farcit de fotogrames d'El procés dirigit per Orson Welles. Hi ha, tanmateix, alguns problemes pràctics, com el sobreesforç físic demanat a uns cantants que grimpen sense parar (es va notar en l'emissió vocal d'alguns) o uns ballarins aeris que no aporten gaire cosa. I part del públic va mostrar impaciència mentre l'estructura baixava lentament abans que sonés la primera nota del segon acte. Serà el somni la sortida del laberint? Potser per això un trastocat Florestan va amb pijama. Després de ser alliberat per la seva dona Leonore/Fidelio, acció marcada per la parella vestint-se amb roba quotidiana, Bieito introdueix un gran cop de teatre: un quartet de corda baixa del teler en tres gàbies interpretant el Molto adagio del Quartet opus 132, un exemple del Beethoven més visionari, un fragment d'ultraterrena serenor que contrasta massa, però, amb l'emfàtic final de l'òpera. I em queda un dubte: per què el deus ex machina que és Don Fernando es converteix en el Joker versió Heath Ledger? Potser perquè només algú de fora del laberint, encara que sigui un artista dement del crim, pot alliberar els presoners? O tot és una broma cruel? A Leonore i Florestan no se'ls veia gaire feliços. La versió musical de Daniele Gatti va ser protestada per part del públic, potser pels contrastos de temps, potser perquè estava més preocupat per un discurs orquestral de gran tremp rítmic que per l'escena. Anja Kampe va ser una Leonore febbril, amb un centre que ha guanyat consistència al preu d'un agut endurit. Jonas Kaufmann va ser un Florestan d'una salut vocal insultant i una força expressiva fora del comú, mentre que Wolfgang Koch va ser un Pizarro apropiadament paranoic i Franz-Josef Selig va ser un Rocco contundent. A l'hora de les salutacions finals, els bravos van triomfar sobre les escridassades a Bieito. Aquest és un bon indici per quan el director torni a Munic amb Boris Godunov de Mussorgski. Més que un laberint, Alemanya es confirma com la terra de promissió operística de Calixto Bieito.