|
|
|
|
|
arabalears, 26/02/2018 |
Xavier Cester |
|
|
Wolf: Italienisches Liederbuch, Palau de la Musica,
Barcelona, 24.Februar 2018 |
|
Els jocs amorosos de Diana Damrau i Jonas Kaufmann
|
|
Les estrelles entusiasmen amb un
programa Wolf |
|
.L’ star system té els seus avantatges. El reclam del tenor més desitjat
del món i una de les millors sopranos lírico-lleugeres del moment va fer
que el Palau de la Música s’omplís de gom a gom per a un monogràfic Wolf
que, en altres circumstàncies, no hauria atret ni la meitat de
l’aforament. Cal agrair, per tant, a Diana Damrau i Jonas Kaufmann que
facilitessin a molts melòmans el descobriment d’aquesta joia que és l’
Italienisches Liederbuch [Cançoner italià], recull de 46 peces basades
en poemes anònims traduïts a l’alemany, la majoria miniatures que amb
prou feines superen el minut de durada.
Damrau i Kaufmann van
reordenar els dos volums de la col·lecció per crear una petita
dramatúrgia al voltant de quatre blocs, reforçada amb discrets canvis de
color en el vestuari (els xals de la soprano, els mocadors del tenor).
El festeig, les disputes i la reconciliació, la plenitud dels sentiments
i l’ombra de la mort, i la desimboltura enjogassada de les relacions
amoroses van ser les etapes d’un periple que els dos intèrprets van
subratllar sovint amb una marcada teatralitat dels gestos. ¿Excessiva en
alguns moments? Potser sí, però l’avantatge va ser, en una sala de
dimensions poc propícies per a la distància curta que demana el lied,
facilitar l’entrada de l’espectador al món del compositor. En tot cas,
la gestualitat mai es va interposar amb el rigor amb què els dos
intèrprets aborden el gènere.
Amb repertoris operístics dispars,
Damrau i Kaufmann deuen haver coincidit poc a escena, però la sintonia
que van demostrar al Palau en aquesta parada d’una extensa gira europea
va ser absoluta, prolongada en dues propines (excepte error, Mendelssohn
i Schumann) iPad en mà. Sintonia i complementarietat, perquè la veu
fresca i dúctil de la soprano, al servei d’un fraseig d’exquisida
musicalitat, tenia el just contrapunt del so més viril i concentrat del
tenor. Diversos indicis -estossecs, algunes notes ronques- feien pensar
que Kaufmann estava refredat, però no va deixar que això afectés la
riquesa expressiva del seu cant. Així, després de la furiosa Verschling
der Abgrund meines Liebsten Hütte de Damrau, ¿qui no cediria davant la
melosa Nun lass uns Frieden schliessen de Kaufmann? El tercer bloc, el
més reeixit (i menys histriònic), va estar presidit per una unció
inefable abans d’un tram final ple de picardia. Tan protagonista com les
dues estrelles va ser el piano ric en colors i accents de Helmut
Deutsch, excepcional en tot moment per la capacitat per crear en pocs
segons l’atmosfera idònia. Un Liederabend per recordar. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|