Revista Musical Catalana, 6 agost, 2014
Per Mercedes Conde Pons
 
De somnis i adéus
 
El reconegut tenor alemany ha interpretat àries de Verdi i Wagner, mostrant el seu ampli repertori, domini vocal i expressivitat
 
Mentre el pas del Pertús estigui clar, no hi ha amenaça de pluja al nord de l’Empordà. Aquests dies, però, els núvols no han deixat d’assetjar el públic, el personal i els artistes de Peralada, i han posat en perill algunes de les actuacions del Festival. Els núvols, la pluja intermitent i algun altre condicionant extern –coses de les noves tecnologies– que alarmaven tots els que esperaven amb delit la tornada del tenor dels tenors actualment al dit festival. Les xarxes socials es feien eco de la cancel·lació de Jonas Kaufmann a Munic dos dies abans del seu concert a Peralada i la propagació immediata de la notícia posava l’ai al cor dels seguidors del tenor alemany. Afortunadament, però, només un dia després vèiem el tenor aterrar a Barcelona i preparar-se per probablement la cita estiuenca més esperada pel que fa a la lírica.

I si bé és cert que el tenor acusava un cansament propi d’una agenda frenètica –l’endemà del concert a Peralada viatjava directament als antípodes per a una gira per terres australianes–, també ho és que en el concert a Peralada l’ombra de la fatiga va quedar enrere aviat, per a alegria dels seus incomptables fans. Amb un programa més ad hoc als gustos locals –no hi podia faltar Wagner–, el tenor alemany va començar el concert amb una primera part dedicada a l’òpera francesa i italiana. Amb Verdi com a primer plat, l’ària del Don Carlo amb què va obrir foc, “Io l’ho perduta… io la vidi”, quedava sepultada inicialment per l’excessiu ímpetu sonor d’una orquestra poc domada per Jochen Rieder, per bé que aviat controlada i posada al servei del cantant.

Amb l’ària “Ah sí, ben mio coll’esere” d’Il trovatore, el tenor ja feia gala de la seva línia de cant extraordinària i d’un timbre molt atractiu, que tant ha treballat per posar al servei d’una tècnica infal·lible. Amb el públic lliurat, Kaufmann oferia una versió antològica de l’ària de l’òpera La forza del destino “La vita è inferno all’infelice… o tu che in seno all’angeli”, amb uns temps dilatadíssims –d’aquells només permesos a les grans estrelles i en el format concert–, que Rieder i sobretot una molt eficient Orquestra de Cadaqués es van encarregar de sostenir, i amb l’aportació per subratllar del solo de clarinet de Joan Enric Lluna, imprescindible per a la bona consecució de la peça. L’ària de Le Cid de Massenet va posar punt final a una primera part en què també es van escoltar intercalades altres pàgines de les òperes cantades, com l’obertura de Le Cid, el preludi del acte tercer, la primera part de la música de ballet d’Il trovatore (que mai no s’interpreta en una representació de l’òpera) i la no per arxiconeguda menys atractiva obertura de La forza del destino, la part més efectiva i ben interpretada pel que fa a fragments instrumentals.

A la segona part Kaufmann es va atrevir amb dues parts compromeses de les òperes en el repertori de Wagner. En primer lloc “Ein Schwert verhiess mir der Vater” de Die Walküre, amb els impressionants “Wälse, Wälse” que Kaufmann diu com ningú, i el fragment “Amfortas, Die Wünde” de Parsifal. S’hauria agraït poder escoltar en directe el racconto de Lohengrin o la magnífica ària de Rienzi, que haurien fet les delícies dels que aprecien la línia de cant del tenor alemany, però no es pot negar que aquest va ser molt generós en les seves intervencions, en les quals va oferir efectes musicals exquisits i un lluïment de facultats envejable. En qualsevol cas, novament, la selecció de fragments instrumentals no va ser del tot encertada i per a un concert festiu com aquest el públic hauria agraït escoltar abans l’obertura d’Els mestres cantaires de Nuremberg més que no pas el preludi del tercer acte, en el qual l’orquestra i el director van oferir una versió força plana. Això sí, els dos Wesendonck lieder escollits –“Schmerzen” i “Träume”– van ser una exquisidesa per a les oïdes dels wagnerians de pro, ja que és poc habitual sentir-les amb veu masculina i versió orquestral.

Kaufmann, abocat al fervor del públic, va ser generós en els bisos i va oferir l’ària “Donna non vidi mai” de la Manon Lescaut de Puccini, el “lamento di Federico” de L’Arlessiana de Cilea –amb agut afegit inclòs– i dos fragments d’opereta, incloent-hi el conegut “Dein isr mein ganzes Herz” de l’opereta de Léhar El paradís dels somriures, ambdós presents al nou disc que el tenor presenta al setembre. En resum, una nit única, de somnis acomplerts, confirmació de l’idil·li entre el tenor i el públic català. A l’octubre, nova cita al Palau de la Música Catalana.






 
 
  www.jkaufmann.info back top